Tenen a veure directament amb Tirant les pp. 69-70.

Cirlot, comissària i guionista de l'exposició, justifica la proposta visualitzadora que ofereix, basant-la en el caràcter visual de l'escriptura en la Baixa Edat Mitjana (miniatures, caplletres, etc.). D'aquest caràcter mancà el Tirant lo Blanc per l'escasa tradició manuscrita de que gaudí. En els primers temps, la impremta no serà un mitjà adient per a la visualització de l'escriptura. Bibliografia i interessants il·lustracions.

Malgrat l'aparent riquesa d'elements eròtics, el Tirant defensa la moral convencional [BAHLM, 4 (1990) nº 51]

This volume is a collection of papers from the Second Catalan Symposium, held in October 1991, under the sponsorship of the Center for Catalan Studies at The Catholic University of America. Contributions were made by Patricia J. Boehne, Peter Cocozzella, Manuel Duran, Roberto J. González-Casanovas, Suzanne S. Hintz, C. Raymond La Fontaine, Kathleen McNerney, Charles J. Merill, Antoni Torres-Alcalà and Josep M. Solà-Solé, the editor. All the papers focus on the topic «Tirant lo Blanc: Text and Context», analyzing various aspects of the Catalan masterpiece: consideration of the generic status of Tirant both as a medieval romance and in the light of modern theories of the novel; its daring treatment of sexuality; references on a new and more complete English translation; the scholarship on the novel in the past 50 years; and finally, a comprehensive bibliography. This volume is dedicated to the memory of Father Pere Masdevall i Busquets, Sch. P., who, aside from teaching Spanish at the former Calasanctius School in Buffalo, also taught for many years at the summer Course in Valencia of The Catholic University of America.

De la mateixa manera que el Tirant lo Blanc és reivindicat globalment com a model de llengua sobre el qual prendre notes que ajuden a bastir la normativa contemporània, Jordi Colomina i Josep Martines demanen el mateix des del prisma de l’onomàstica. Així, doncs, aquest article s’afanya a compilar el conjunt d’antropònims i topònims continguts en la novel·la de cavalleries valenciana tot aportant notes i comentaris aclaridors quant a aspectes d’etimologia o de formació de mots. Pel que fa als antropònims, els autors argumenten diversos exemples en què les solucions tirantianes il·luminen sobre el camí que hauria de prendre la normativa actual o, si més no, la font a què haurien d’atendre com a exemple: així, els noms hebreus, llatins i grecs acabats etimològicament en -as apareixen grafiats en -es, i els acabats en -us es resolen segons tres possibilitats ―terminació tal qual del nominatiu, elisió de la m en l’acusatiu -u(m), obertura de la -u en -o. Quant als topònims, aquests són analitzats d’acord amb els subapartats següents: toponímia de les terres de llengua catalana, dividits, al seu torn, en topònims de la Catalunya Occidental, de la Catalunya Oriental, de les terres valencianes, i de la Sardenya catalana, i dels quals, al marge de gentilicis, només se’n troben cinc usats pròpiament, ja que la resta són aplicats a indrets estrangers, com és el cas, per exemple, de Rocafort, present al Bages, a la Conca de Barberà, a l’Urgell i, significativament, a l’Horta de València; altres topònims hispànics, entre els quals cal destacar la menció de l’Última Espanya, possible referència al concepte de la Hispània Ulterior, o l’esment de l’Espanya Baixa, tal vegada una indicació de la localització meridional pel fet que València hi és inscrita; topònims occitans; topònims italians; topònims de les Illes Britàniques, interessants en tant que aporten dades sobre la manera com un catalanoparlant devia percebre una llengua no llatina; i, en últim lloc, altres topònims europeus. [BILICAME, EB] 

[Traduït al català dins Germà Colón, Estudis de Filologia catalana i romànica, València / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat (‘Biblioteca Sanchis Guarner’), 1997, pàgs. 3-13.]

A partir d’una seqüència concreta del Tirant lo Blanc, Germà Colón aspira a destriar el significat del terme algemia, explicat prèviament per Joan Coromines en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana com a equivalent de llengua romànica o de llengua àrab de manera alternativa en funció del context, juí amb el qual Colón no concorda per motius vinculats amb els usos lingüístics entre els moros localitzats a la Península Ibèrica. El fragment referit té lloc al nord d’Àfrica, quan una donzella ―Plaerdemavida, de fet― és duta al davant de Tirant perquè es comunique amb ell ja que parla molt bé l’algemia, traduït semblantment com habla muy bien el aljamía en la versió castellana editada a Valladolid (1511). En aquest punt, l’investigador assenyala que la paraula àrab al-`ağamiyya significa ‘l’estranya, l’estrangera, no àrab’ i que, en època medieval, és un mot emprat pels moros valencians per a designar la llengua habitual dels cristians, com també ocorre en àmbit castellà, i de la qual cosa hi ha nombrosos testimonis documentals com ara en Jaume Roig i la Brama dels llauradors de Bernat Fenollar o en altres exemples no literaris, entre els quals es troba també l’ús del mot algaravia, derivat de l’ètim al-’arabiyya ‘la llengua àrab’, que adquireix amb el temps connotacions pejoratives en boca de cristians desconeixedors de la llengua de la població musulmana. Un indici més en aquesta línia d’interpretació, l’aporta la traducció italiana de Lelio Manfredi (1538), la qual canvia algemia per lingua greca, ja que, òbviament, els destinataris italians no poden entendre un terme nascut d’una relació de contacte de poblacions com el que es dóna a la Península entre moros i cristians. [BILICAME, E.B.]